dijous, 3 de novembre del 2011

LAS CLASES SOCIALES



Patricios y plebeyos. La historia interna de los primeros siglos de la República romana está
dominada por las luchas entre patricios y plebeyos. Es probable que bajo estos nombres se oculte la
coexistencia de un pueblo conquistador y una población sometida, pero nosotros los conocemos sólo
como designación de dos clases sociales: una aristocracia de propietarios (patricii) y un proletariado
que lucha por conquistar derechos (plebs).
El patriciado fue la oligarquía aristocrática que expulsó de Roma a la dinastía extranjera e
instauró el régimen republicano, organizándolo en su propio provecho. Dos elementos hay que
distinguir dentro de esta clase: los patricios propiamente dichos, y los siervos de la gleba que de
ellos dependían (clientes). Como la ciudad era un agregado de gentes (gens es el conjunto de
familias que remontan a un antepasado común), formadas sólo por patricios y sus clientes, quien no
perteneciera a una gens ni siquiera podía considerarse ciudadano de Roma. El figurar en la
organización patricia era requisito indispensable para poseer derechos civiles (de matrimonio y de
propiedad), formar parte del ejército, participar en el culto, aspirar a las magistraturas e intervenir en
las asambleas.
Pero, con el tiempo, junto a esta organización fue apareciendo una clase distinta, designada
con el nombre de plebs . Aunque sus orígenes son complejos, pueden distinguirse en ella tres
elementos principales: a) poblaciones conquistadas y anexionadas al estado romano; b) clientes que
han dejado de formar parte de una gens patricia; c) extranjeros inmigrados. La plebe tiene el carácter
de una población puramente urbana, localizada, dentro de la ciudad, en ciertos suburbios y barrios
bajos. Aunque de condición libre, los plebeyos no poseían ningún derecho dentro de la urbe. A esta
carencia de derechos correspondía una análoga ausencia de deberes: ni estaban obligados al
servicio militar ni tenían que pagar impuestos (tributum). Pero las crecientes necesidades militares y
financieras del Estado obligaron, a partir del siglo V a. de J. C., a acudir a la plebe; ésta presentó
entonces sus reivindicaciones, abriendo así un periodo de pugnas sociales que duró desde el final del
siglo VI hasta mediados del IV a. de J. C.
Lucha de la plebe por la igualdad civil. Desde los últimos tiempos de la monarquía, los
plebeyos más acomodados habían sido ya admitidos en el ejército. La república patricia se vio
obligada a conceder al ejército poderes legislativos, electorales y judiciales, con la creación de la
asamblea centurial (comitia centuriata); de este modo los plebeyos obtuvieron un principio de
intervención en la vida pública.
Pero tal intervención estaba fuertemente mediatizada por la actuación de los cónsules y del
Senado. Para mejorar de condición, la plebe necesitaba, ante todo, organizarse. Éste fue, en efecto,
el primer paso: después de un intento de secesión (retirada al Monte Sagrado), obtuvo que se le
reconociera una asamblea propia (concilium, plebis) con atribuciones para elegir un órgano
ejecutivo, los tribunos. Éstos representaban a la plebe cerca del Estado, podían oponerse a las
decisiones de los magistrados (derecho de veto) y estaban investidos de un carácter sacrosanto que
los hacía inviolables.
Pasóse luego a la conquista de los derechos civiles, de los que la plebe sólo poseía uno: el
derecho de propiedad (ius commercii}. El Estado reconoció la validez legal de cierto número de
actos — matrimonio, testamento, adopción —, que en su origen eran de naturaleza religiosa. Como
los plebeyos eran extraños a la religión de la ciudad, hubo que idear formas laicas de estos actos,
como fueron, por ejemplo, los matrimonios por coemtio y por usus (véase “Instituciones romanas
II”). Roma no poseía un código escrito de derecho civil; existía sólo la costumbre, cuya interpretación
estaba reservada a los patricios. Los plebeyos obtuvieron, pues, a mediados del siglo V, la redacción
y publicación de un código escrito, las XII Tablas, piedra fundacional del derecho romano. Aunque se
había reconocido la validez de los matrimonios entre plebeyos, seguían prohibidos los casamientos
mixtos, de plebeyos con patricios; este obstáculo fue eliminado, tras tenaz resistencia, en 446,
gracias a la ley redactada por el tribuno Canuleyo.
La lucha por la igualdad política. Obtenida la igualdad civil, emprendióse la lucha por la
igualdad política. Las reivindicaciones se dirigieron hacia los tres grandes órganos del Estado: los
comicios, las magistraturas y el Senado.
El primer paso fue la ley Valeria Horacia de 449, que dio fuerza legal a los acuerdos
(plebiscita) de las asambleas de la plebe, con la condición, empero, de que fueran ratificados por
el Senado. Cuando a principios del siglo III la ley Hortensia suprimió la sanción senatorial, esta
asamblea, que con el nombre de comitia tributa agrupaba a todos los ciudadanos de la ciudad sin
distinción de rangos ni fortunas, se convirtió en el principal órgano legislativo del Estado.
Ya hemos dicho que, desde el comienzo de la república, los plebeyos formaban parte de los
comicios centuriados, que no eran otra cosa que el ejército en funciones políticas. Ahora bien, en las
votaciones cada centuria contaba como un voto y como la distribución de los ciudadanos se hacía
con arreglo a la riqueza, y las clases ricas disponían de la mayoría de las centurias, sólo los plebeyos
acomodados desempeñaban un papel efectivo en la asamblea. Esta desigualdad no se mitigó hasta
mediados del siglo III a. de J. C., con una reforma que asoció la clase media a la hegemonía ejercida
hasta entonces por las clases elevadas.
Particularmente encarnizada fue la lucha por el acceso a las magistraturas. Antes que
ceder el consulado a los plebeyos, los patricios prefirieron desmembrarlo creando (en 445 a. de J. C.)
el tribunado militar con potestad consular (tribunatus militaris consulare potestate), abierto también a
los plebeyos, pero estableciendo una nueva magistratura patricia, la censura, con atribuciones
administrativas y financieras hasta entonces reservadas a los cónsules. El acceso al consulado no
lo obtuvo la plebe hasta el año 367, después de haber conquistado la cuestura en 421. Aun entonces
los patricios trataron de menguar la victoria de sus adversarios creando dos nuevos cargos, el de
pretor y el de edil curul. Pero en el curso de este mismo siglo las nuevas magistraturas fueron
sucesivamente abiertas a los plebeyos. Al mismo tiempo, como el desempeño de los cargos públicos
confería la dignidad de senador la plebe obtuvo también entrada al Senado.
La nobleza patricioplebeya.
Los beneficiarios de tales reformas fueron los plebeyos
acomodados, los que disponían de la riqueza y el prestigio necesario para representar un papel en el
Estado. La capa superior de la plebe, con el desempeño de las magistraturas, vino así a acercarse al
antiguo patriciado, con el que se sentía unida por la comunidad de intereses. Así se formó una nueva
clase, la nobilitas, en cuyas manos está el gobierno a partir del siglo III a. de J. C. Las luchas sociales
que estallan en Roma a fines del siglo III a. de J. C. y prosiguen durante la primera mitad del I, tienen
ya otros protagonistas; la nobleza senatorial, la clase adinerada de los caballeros (equites, ordo
equester) y el proletariado urbano. Su resultado fue el derrumbamiento de la antigua república y la
instauración de una monarquía militar; el Imperio.
LA ESCLAVITUD
Los esclavos. Todos los pueblos de la Antigüedad consideraron a la esclavitud como una
institución indispensable para la vida social. Los trabajos manuales pasaban por indignos de un
ciudadano bien nacido; era, pues, necesaria la existencia de una abundante mano de obra servil para
los trabajos agrícolas, industriales y domésticos.
Una gran parte de los esclavos eran prisioneros de guerra (mancipia); los prisioneros
formaban parte del botín, y el Estado los vendía en subasta. Existían además grandes mercados de
esclavos, a los que acudían los traficantes y adquirían partidas de ellos para revenderlos en todas
las ciudades del Mediterráneo; no pocos de estos esclavos eran víctimas de piratas y bandoleros que
los habían raptado en sus correrías. Había además los esclavos de nacimiento, o sea, hijos de
esclavos que pertenecían, en derecho, al señor; los siervos nacidos en casa (vernae) y educados
bajo la tutela del dueño, formaban una clase distinguida entre la servidumbre y solían disfrutar de
mayor confianza que los demás.
Clases de esclavos. Según la función que desempeñaban, se distinguía entre los serui
publici, afectos a los servicios públicos, adscritos a un templo o encargados de la ejecución de
trabajos por cuenta del Estado, y los serui priuati, propiedad de particulares. Entre estos últimos
había que distinguir la familia rustica, o sea la servidumbre agrícola, y la familia urbana, formada
por los esclavos que vivían en la ciudad, al servicio directo de su señor.
Condición jurídica. En principio el esclavo era una cosa totalmente sujeta a su dueño;
carecía de familia, de propiedad y de personalidad jurídica. Su matrimonio con un compañero o
compañera de servidumbre era un simple contubernium, y los hijos que tuviera (uernae) eran
propiedad del dueño. Este poseía un poder absoluto, de vida o muerte, sobre el esclavo. La
incapacidad legal para la propiedad venía, sin embargo, mitigada por la institución del peculium; era
éste un pequeño capital que el esclavo podía reunir, o ahorrando de los gastos de su manutención o
como gratificación por servicios especiales; con él podía comprar su propia libertad y convertirse en
" liberto".
Trato recibido por los esclavos. A pesar de su total desamparo ante la ley, la suerte de los
esclavos no siempre era tan mísera como pudiera suponerse. Por de pronto, el dueño era el primer
interesado en que sus siervos se mantuvieran bien de salud, evitándoles penalidades innecesarias.
Pero, además, las relaciones entre señor y esclavo estaban a menudo animadas de una sincera
cordialidad. Este caso era frecuente con los esclavos instruidos, generalmente de origen griego,
muchas veces superiores en cultura y dotes intelectuales al dueño, al que servían como secretarios y
preceptores de sus hijos (paedagogi); así Octavio guardó siempre un gran afecto a su paedagogus
Sphairos , y Cicerón trató siempre como a un amigo a su secretario Tirón.
Los libertos. La esclavitud no era un mal irremediable, sino que el siervo podía siempre
soñar con su futura liberación (manumissio). Ésta podía tener efecto de varias maneras: 1. a por
inclusión en el censo como ciudadano (manunissio censu); 2ª por declaración del dueño ante el
pretor, después de la cual el magistrado tocaba la cabeza del esclavo con una vara (vindicta:
manumissio per vindictam); 8. a por declaración del señor en el testamento (manumissio testamento).
Más tarde se introdujeron formas más simples.
El esclavo manumiso se llamaba " liberto" (libertus o libertinus). Quedaba aún en cierta
dependencia de su señor (patronus), cuyo praenomen y nomen adoptaba; asi Tirón, esclavo de
Cicerón, se llamó una vez liberado M. Tullius Tiro. No poseía plenitud de derechos políticos; pero los
hijos que tuviera después de su manumisión eran ya ciudadanos plenamente capacitados.











Patricios y Plebeyos

dijous, 27 d’octubre del 2011

LLATINISMES

Expressions d’origen morfològic divers que s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen com a sintagmes nominals en diferents àmbits.
accèssit 's'hi ha acostat' m. En un certamen, recompensa immediatament inferior al premi.
addenda f. Notes addicionals a la fi d'un escrit, esp. d'un llibre, per a completar-lo o corregir-lo. En origen és el gerundiu (n. pl.) del verb addo 'coses que s'han d'afegir'.
agenda f. Llibre o quadern en què cada full correspon a un dia o diversos dies de l'any i que serveix per a anotar-hi, a fi de no oblidar-les, les coses que una persona ha de fer i altres dades. L'origen és el gerundiu (n. pl.) del verb ago 'coses que s'han de fer'.

alias (llatí 'altrament') àlias (o segons l'IEC, àlies) adv. Per altre nom. Joan Pi, àlies el Xic . | m. Sobrenom. El Xic no és pas el seu nom; és el seu àlies.
alter ego 'un altre jo' m. i f. Persona en qui un altre té tanta confiança, en tot o en coses concretes, com d'ell mateix. Ex: L'Antoni és el meu alter ego en la direcció de la fàbrica. | Amic inseparable, amic íntim. || Persona en qui s'identifica una altra: El protagonista de la novel·la és l'alter ego de l'autor.

desideràtum
m. Allò que no és i seria més de desitjar que fos. Del participi perfet llatí n. sg. 'cosa desitjada'.
esnob
(anglès snob) m. i f. Persona que és amatent a acollir tota novetat, pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc. Etimologia no segura. Segons alguns prové de sine nobilitate 'sense noblesa', abreviat s/nob, aplicat als estudiants d'Oxford de família no noble.
lapsus ('relliscada, error') m. Error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint.

maremàgnum
(mare magnum 'mar grossa, maregassa') m. Gran confusió,
memorandum
o memoràndum m. Nota destinada a recordar alguna cosa; quadern, llibret, on hom s'apunta allò que vol recordar. | Nota diplomàtica en què es recorden els fets, les raons, etc., referents a una qüestió.
plus
'més' m. Quantitat que es dóna de més per un servei, un treball, etc., extraordinari.
post data
o postdata 'coses escrites més tard' f. Allò que s'afegeix a una carta després de signada i datada.
quid
'qu'e' m. Punt essencial d'una qüestió.
quorum
o quòrum m. Donat el nombre de votants, mínim de vots favorables que ha de tenir una votació perquè el resultat sigui vàlid. | Nombre mínim de membres presents en una assemblea necessari perquè aquesta es pugui constituir vàlidament.
summum
o súmmum m. El grau més alt al qual arriba alguna cosa. El súmmum de l'elegància. Superlatiu de super'
uis comica
o vis còmica Força còmica, comicitat.
ultimatum
o ultimàtum 'termini acabat' m. Condicions definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals significa el rompiment de les negociacions. Del participi perfet d'ultimo 'portar al final'.
Expressions d’origen morfològic divers que no s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen enàmbits diferents com a sintagmes nominals en la forma llatina.
casus belli 'ocasió de guerra' Locució que designa l'esdeveniment que dóna motiu o pretext a una declaració de guerra.
modus operandi 'manera d'obrar', manera especial d'actuar o treballar.
modus uiuendi expressió que significa 'manera de viure', emprada en diversos camps per a indicar una acomodació o un arranjament individual o entre diverses persones o entitats. Col·loquialment equival a mitjà de vida.
opera prima 'primera obra' aplicat a la primera pel·lícula, novel·la... d'un creador.
quid pro quo m. 'Una cosa per una altra', intercanvi de favors. || Error que consisteix a prendre una cosa per altra.
rara auis 'au rara', personatge poc comú. Prové del vers de Juvenal: Rara avis in terris , nigroque simillima cygno, Sàtires, VI, 165.
statu quo 'estat en el qual' m. Estat actual de les coses, situació en què es troben. Ex: La pressió de l'Europa de l'Est posa a prova el statu quo comunitari.
totum reuolutum 'tot regirat', confusió total
uox populi 'Veu del poble' locució per dir que alguna cosa és coneguda o és dita per tothom. De l'expressió Vox populi, uox dei 'Veu del poble, veu de Déu' (Alcuí, Epistulae, 164).
Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal.

ante meridiem (abreviat a. m.) Locució que significa 'abans del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van de la mitjanit fins al migdia.
a posteriori loc. adv. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
a priori loc. adv. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.

hic et nunc 'aquí i ara', en les circumstàncies actuals.
in extremis loc. adv. En els darrers moments de l'existència. Ex: Es van casar in extremis. | loc. adj. Matrimoni in extremis. || En el darrer moment. Ex: Han marcat un gol in extremis.
in fraganti loc. adv. En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.

ipso facto loc. adv. En conseqüència, immediatament. Ex: Vaig anar a viure a aquell barri i hi vaig fer amics ipso facto.
post meridiem (abreviat p. m.) Locució que significa 'després del migdia', usada per a indicar les hores del dia que van del migdia fins a mitjanit.
sine die 'sense data' loc. adv. ajornar sine die Diferir un afer, unes negociacions, etc., sense termini.
suo tempore 'al seu temps, en el moment oportú'.
Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial modal.
ad hoc 'per a aquest propòsit' aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
bis adv. Per segona vegada, indicant que una cosa està repetida. Ex.: El número 7 bis. || m. En un concert, en una representació, etc., repetició d'una peça o d'un fragment a demanda del públic. Ex.: Ha merescut els honors del bis.
ex abrupto 'abruptament', de sobte
ex aequo Locució que significa 'en igualtat de mèrits'. Es fa servir en concursos, competicions o proves, especialment de caràcter esportiu, per a indicar que dos o més concursants han acabat empatats. Ex: Premi ex aequo.
ex professo 'expressament, amb intenció'.

gratis et amore 'gratis i amb amor'. Desinteressadament. Ex: Treballa unes hores en una ONG gratis et amore.
in albis 'en blanc' Ex: Espero que no us quedeu in albis en l'examen de selectivitat'.
in crescendo o crescendo Indicació que prescriu l'augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d'una composició musical.

lato sensu loc. adv. en sentit ampli, per oposició a stricto sensu .

motu proprio ' per propi impuls' per voluntat pròpia, espontàniament || m. Document emanat directament de l'atorgador sense requeriment del destinatari.
sine qua non 'sense la qual no' loc. adj. condició sine qua non condició sense la qual la convenció, la venda, etc., no tindrà lloc.
stricto sensu loc. adv. Estrictament, en sentit propi. Ex: Una revolta no és, stricto sensu, una revolució.
Expressions usades principalment en l’àmbit jurídic.
de facto loc. adv. De fet i no de dret (oposat a de iure). Ex: El govern dels revoltats era reconegut de facto.
de iure loc. adv. De dret, tant si és de fet (de facto) com si no. Ex: El govern legalment constituït continuava sent reconegut de iure.
Dura lex, sed lex 'La llei és dura, però és la llei'.
habeas corpus 'tingues el teu cos, conserva el cos'. Institució processal que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda a disposició immediata de l'autoritat judicial competent per determinar-ne la legalitat de la detenció.
In dubio, pro reo 'En cas de dubte, a favor de l'acusat'. Principi jurídic.
patria potestas o pàtria potestat f. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.
persona non grata 'persona no benvinguda', aplicat a un diplomàtic o una altra persona rebutjada per un govern o una altra institució.
Si uis pacem, para bellum 'si vols la pau, prepara la guerra', paràfrasi de la frase Qui desiderat pacem, preparet bellum (Vegeci, Epitoma rei militaris, III).
sub iudice 'en mans del jutge', pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
Expressions usades principalment en l’àmbit mèdic.
coitus interruptus 'coit interromput'. Mètode contraceptiu que consisteix a interrompre l'acte sexual i efectuar l'home una ejaculació extravaginal.
delirium tremens
o delírium trèmens 'deliri tremolós, m. Psicosi tòxica associada a l'alcoholisme crònic, caracteritzada per terribles al·lucinacions i tremolors.
in uitro loc. adj. fecundació in vitro Fecundació realitzada fora del si matern. Literalment 'en el vidre'.

placebo
'plauré' m. Fals medicament preparat amb el mateix aspecte que un medicament determinat, però que només conté productes inerts.
rigor mortis
('rigidesa de la mort') m. Rigidesa cadavèrica.
Expressions usades principalment en els àmbits socioeconòmic i polític.
curriculum uitae o currículum 'la carrera de la vida' m. Conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d'una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, l'obtenció d'un premi, etc. Ha presentat el currículum a deu o dotze empreses.
deficit
(en llatí 'falta') o dèficit m. Allò que manca perquè els ingressos pugin tant com les despeses, perquè el crèdit d'un compte pugi tant com el dèbit, perquè la quantitat d'una mercaderia abasti al consum, perquè el valor de les exportacions pugi tant com el de les importacions. Ex: El dèficit d'un pressupost. || Quantitat que indica el valor en què una xifra, una taxa, un percentatge, etc., és més petit que un altre d'homogeni, considerat normal. Ex: Dèficit de vitamina A.
hàbitat
(d'habitat 'viu, habita'), m. Localització territorial de la població humana. || Medi en què viu una planta o un animal.
gravamen
m. Càrrega, obligació onerosa. | Càrrega que afecta un bé (moble o immoble) en benefici d'un tercer.
per capita
'per caps' loc. adj. renda per capita Renda que resulta de dividir la renda nacional pel nombre d'habitants.
ràtio
(de ratio 'càlcul, proporció') Nombre d'alumnes per cada classe o grup. || ECON. Índex que relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats econòmiques distintes per a llur comparació.
referèndum
m. Votació directa del poble per a aprovar o no una decisió política d'especial transcendència. En origen és el gerundi del verb refero (referendum) amb el sentit 'per ser consultat'. Ex: Ja tindreu edat de votar en el referèndum de l'estatut?
superàvit
(de superauit 'ha sobrat') m. Excés de l'haver sobre el deure, dels ingressos sobre les despeses.
Expressions d’origen religiós que s’usen en àmbits generals.
Anno Domini (abreviat A. D.) 'any del Senyor' per referir-se a un any de l'era cristiana.
INRI Acrònim de l'expressió Iesus Nazarenus Rex Iodeorum (Jesús de Nazaret rei dels jueus), inscripció que figurava a la creu de Jesucrist com a burla. Com a mot comú inri s'aplica a allò que constitueix un afront, un escarni. Ex: 'Per a més inri li van treure els pantalons'.

mea culpa
'per culpa meva', procedent de la frase Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa del Confiteor, resat a l'inici de la missa catòlica com a confessió dels pecats. Serveix per reconèixer un error. Ex: Abans de dimitir el president va entonar un mea culpa.
peccata minuta
'faltes petites', error o falta de poca importància.
per saecula saeculorum
'pels segles dels segles', fórmula final de moltes oracions i del cànon de la missa.
rèquiem
(acusatiu de requies 'repòs') m. missa de rèquiem Missa de difunts || Composició musical escrita damunt el text de l'ordinari de la missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine; et lux perpetua luceat eis.
RIP
Inicials de la fórmula litúrgica dels funerals requiescat in pace ('que reposi en pau') que hom col·loca a les esqueles mortuòries, a les làpides sepulcrals o després del nom d'un difunt.
sancta sanctorum
Nom llatí amb què es designa sovint el santuari del temps de Jerusalem o sant dels sants.
uade retro
'torna-te'n enrere' expressió per indicar rebuig cap a algú o alguna cosa. La frase sencera és: Vade retro, Satana 'torna-te'n enrere, Satanàs!', una fórmula d'exorcisme medieval, problement inspirada en una frase de Jesús adreçada a Pere: Vade retro me, Satana (Marc, 8, 33).
urbi et orbi
Fórmula ('per a la ciutat i per al món') utilitzada en alguns decrets de les congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per a indicar que s'adrecen no solament a la ciutat de Roma, d'on el papa és bisbe, sinó a tot el món catòlic.
Expressions referides generalment a l’àmbit universitari
Alma mater "madre nodrícia" (que alimenta) usada per referir-se metafòricament a la universitat, on una determinada persona ha rebut la seva formació superior. Originàriament, a la Roma antiga, l'expressió designava diverses deesses mares com Ceres o Cíbele i, més tard, a la Mare de Déu.
cum laude 'amb lloança, amb elogi', màxima qualificació en una tesi: excel·lent cum laude.
ex cathedra 'des de la càtedra' loc. adv. Infal·liblement, sense possibilitat d'error. Ex: Quan parla ex cathedra el sant pare és inerrable. | Dogmàticament, arrogant-se qui parla una autoritat que l'interlocutor o el destinatari li pot reconèixer o no. Ex: Ho sabia tot, d'aquell tema, i l'exposava ex cathedra.
honoris causa 'per honor' loc. adj. utilitzada en l'expressió doctor honoris causa Persona que ha rebut el més alt grau acadèmic a títol d'honor, per la fama o els mèrits que acredita.
numerus clausus 'número tancat'. Limitació del nombre de places ofert per una universitat d'una carrera determinada.
Expressions usades per referir-se a tòpics literaris
aurea mediocritas 'mitjania d'or' (Horaci, Odes, II, 10, 5), el terme mitjà, el punt just entre els extrems, tot defugint els excessos.
beatus ille 'Feliç aquell...' (Horaci, Epodes, II, 1). Elogi de la vida tranquil·la del camp, allunyada del bullici, les ambicions i els maldecaps de la vida urbana.
captatio beneuolentiae 'captació de la benevolència', recurs retòric per guanyar-se la predisposició del públic.
carpe diem 'aprofita el dia' (Horaci, Odes, I,11, 8). L'expressió designa el tòpic literari que, davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l'endemà.
deus ex machina 'déu des del mecanisme' expressió d'origen teatral que al·ludeix a un mecanisme escènic pel qual descendia un personatge diví. S'aplica a un personatge o un element extern que apareix per resoldre el conflicte.
ubi sunt 'on són?' pregunta retòrica referent a les persones o les coses que ja han desaparegut amb la finalitat d'induir a una reflexió melancòlica sobre allò que ha passat.
Aforismes i expressions proverbials
ad kalendas Graecas 'per les calendes gregues'. Amb aquesta expressió August (segons Suetoni, August, 87, 1) es referia als creditors morosos, que no pagarien mai, ja que les calendes eren el primer dia de cada mes en el calendari romà (sí senyor, d'aquesta paraula ve 'calendari'), i per tant els grecs no feien servir aquest sistema. Seria equivalent, doncs, a la nostra expressió 'la setmana dels tres dijous', que tampoc existeix, és clar.
Alea iacta est 'El dau ha estat tirat'. Segons Suetoni (Juli, 33), dit per Juli Cèsar en travessar el riu Rubicó i entrar a Itàlia amb l'exèrcit en contra de la llei romana. Serveix per indicar que s'ha pres una decisió arriscada, de la qual no es pot tornar enrere.
Cogito, ergo sum 'Penso i, per tant, existeixo'. Principia philosophiae I, 7 i 10 de Descartes (abans en francès Je pense, donc je suis, en el Discurs del mètode). És el fonament de la seva filosofia: Un ésser humà pot negar-ho tot llevat que existeix perquè fa l'acció de negar.
errare humanum est 'equivocar-se és humà'. Segueix ...et confiteri errorem, prudentis '...i confessar l'error de savis' (Jeroni, Epistulae, 57.12).
Festina lente 'Apressa't lentament'. Versió llatina de l'expressió grega utilitzada per August (Speude bradeos, segons Suetoni, August, 25.4), amb la qual desaconsellava la precipitació a un general. Sol indicar la necessitat de prudència.
Mens sana in corpore sano 'una ment sana en un cos sa' (Juvenal, Sàtires, X, 356). En el context original representa tot el que hauria de demanar una persona als déus. Actualment es fa servir per significar que per a una bona salut mental cal mantenir un cos sa.
Facta, non uerba 'fets, no paraules'.
non plus ultra Expressió que significa 'no més enllà' que, segons la tradició, figurava inscrita en les llegendàries columnes d'Hèrcules, que aquest heroi va posar a l'estret de Gibraltar per indicar els confins del món. Va figurar -modificada- com a divisa de Carles V de Castella. Actualment s'utilitza en el sentit que una cosa ha arribat a la seva perfecció.
panem et circenses 'pa i jocs de circ', tenir l'alimentació i la diversió assegurades era l'únic que preocupava el poble romà, segons Juvenal (Sàtires, X, 81).
Veni, uidi, uici 'he arribat, he vist, he vençut', paraules de Juli Cèsar per jactar-se lapidàriament de la seva ràpida victòria sobre Fàrnaces II del Pont a la batalla de Zela (47 a.C), segons Suetoni (Juli, 37).
Altres expressions d’ús general
etcètera (de et cetera 'I la resta', escrit abreujadament etc.).
id est 'això és', és a dir
ídem adv. Igual, la mateixa cosa; mot amb què, en les enumeracions, citacions, etc., s'evita la repetició d'un mot, d'una frase (escrit abreujadament íd.).

in situ 'En el lloc'. Terme utilitzat per a designar que un element geològic o arqueològic es troba en el lloc original.

inter nos 'entre nosaltres', confidencialment.

per se
'per si mateix' Ex: Bo per se.
post scriptum
'escrit després', fórmula (abreviada P.S.) per afegir alguna cosa en una carta després de la firma.
sui generis
'del seu propi gènere' loc. adj. Especial, fet a la seva. Ex: Tractava aquells afers d'una manera molt sui generis.
verbigràcia
(de uerbi gratia) Per exemple.
uersus
Contra, en oposició a (sovint abreviat vs.).
viceversa
(de uice uersa 'a la inversa') adv. Invertint l'ordre de dos termes, al contrari. Ex.: Ens van fer traslladar tots els llibres de la banda esquerra a la dreta, i viceversa.

dijous, 20 d’octubre del 2011

LARARIUM


La imagen de referencia es uno de los ejemplos más conocidos de un objeto de culto familiar indispensable en una casa romana. Se trata del lararium (altar familiar) de la Casa de los Vetti en una ciudad antigua, cuyos restos arqueológicos  legaron huella de la civilización romana. Su notable conservación se debe a que en el 77 AD (iniciales de Anno Domini), quedó sepultado bajo las cenizas de la erupción del volcán Vesubio (Pompeya). El objeto en cuestión se encuentra, como es habitual, en el atrium de la casa. Representa a los dioses familiares que le dan nombre, los Lares que aquí son dos adolescentes que celebran un sacrificio, junto a un personaje togado. La serpiente representa el espíritu que protege al paterfamilias, llamado Genius , que fundamenta con su presencia el espíritu conservador romano. Las columnas y el frontón que sustentan, le dan un aspecto de edificio religioso a la griega. Las serpientes tienen fama contradictoria. El propio Virgilio, le da forma de serpientes a los monstruos marinos que devoran al sacerdote  Laocoonte y a sus hijos, cuando aquél se atreve a profetizar el peligro que supone para Troya aceptar el supuesto regalo de los griegos, el enorme caballo.  Una escena terrible que se inmortalizó en una estatua del año 50 a.c que se encuentra en un museo en la ciudad estado de Vaticano.


Claro está que tampoco los caballos tienen la culpa de nada. Son los conductores de los carros que les llevan al triunfo, aunque luego Aquiles se dedique a sacrificar nada menos que cuatro caballos y dpos perros para que acompañen a su amado Patroclo en su travesía del Hades. Lo cuenta Homero en su obra Ilíada.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

4. LES TERMES

Van ser fonamentals en la societat romana. Els origens de la seva existència son del món grec, tot i que si a Grècia, l'esport era la part principal i el bany quedava en segon lloc, els romans ho van canviar a l'inversa. El mateix passa amb el sistema de calefacció, provenia de l'arquitectura grega però amb millores romanes, igualment passa amb els banys termals.

La gent acostumava anar a les termes a relaxar-se, el preu de l'entrada era baix perquè fins i tot la gent més pobre hi pogués anar. Als banys hi podien anar des d'esclaus fins a dones, o sigui, hi podia anar gent dels dos sexes. Algunes termes estaven separades en dues parts, per homes i per dones, en canvi d'altres no.

La primera sala era l'apodyterium o vestidor. La gent i guardava la roba en uns armaris oberts a la parte o en un s altres de fusta vigilats per un esclau. A dins, s'acostumava a anar sense roba a part d'unes sandàlies.
A la palaestra, qui volia es començava a escalfar. Consistia en una pista a l'aire lliure, coberta d'arena i envoltada de porxos. Principalment es corria, es jugava a pilota, es feien peses o es donaven cops a un sac ple de sorra. També s'hi podia prendre el sol en una terrassa.

Les sales de banys, acostumaven a estar arrenglerades al costat de la palaestra, anaven de fred a calent. En el tepidarium hi havia aigua tèbia.
El calidarium, era més calent que el tepidarium, tenia com a mínim una banyera amb graons on les persones s'hi asseien per remullar-se amb aigua calenta, i tambe hi havia una pica amb aigua freda per refrescar-se quan es tenia massa calor. Amb l'estrígil (espàtula corba de metall) la gent es treia la brutícia, suor i l'oli posat anteriorment.

En algunes termes hi havia una habitació petita en forma de cercle - laconium (per saunes seques), sudatorium (per saunes humides).

Al frigidarium, que eren els banys freds, i havia una o més banyeres. Les termes més grans també tenien una piscina a l'aire lliure per fer natació.

Hi havia altres habitacions secundàries com son les latrines públiques que estaven formades per bancs col·lectius on hi corria una canal per evacuar-hi els excrements, o la sala de massatges, on es disposava d'un servei de massatges, depilació i perfums.






Sistema de calefacció

Hi havia un sistema de calefacció que escalfava les aigües. S'aconseguia a partir d'un praefernium, un forn que escalfava l'aigua en una caldera. L'aigua era transportada als llocs corresponents a través d'unes canonades de plom. Al mateix moment, el forn escalfava l'aire que passava a través d'una cambra subterrània anomenada hipocaust que estava cobert per el paviment de les sales calentes elevat per uns pilars petits de maons. L'aire calent passava per dins de les parets per dos sistemes: deixant un espai buit a partir d'unes rajoles a la paret (més antic) o farcint les parets amb files de construccions formades per peces rectangulars de ceràmica. Així l'aire escalfava primer el caldarium i quan arribava al tepidarium ja havia perdut part de la calor de manera que es mantenia no tant calenta com el calidarium. Per acabar, marxava a l'exterior per unes obertures que est trobaven a la part superior de les parets del tepidarium. El luxe que tenia per les sales, per als esclaus que treballaven perquè això es realitzés era molt dur.
Les sales de bany estaven cobertes per voltes de formigó, que és el material que resisteix més les humitats. També, les parets tancades del tot i la foscor de l'interior de les primeres termes es va anar substituint per la introducció de parets amb finestres molt grans per poder deixar entrar molta llum i claror.









3. EL TEATRE

Al principi els teatres romans eren de fusta i es podien desmuntar, no va ser fins al s. I a.C que a Roma es van construir teatres de pedra seguint models grecs. Es dividia en tres parts: 
- La graderia, on seien els espectadors.
- L'orchestra, espai circular on cantava i ballava el cor.
- Construccions de l'escenari: 


  1.  Plataforma -----> actuaven els actors
  2. Un edifici que feia de teló al fons 
  3. Magatzem
  4. Vestidors
Aquestes eren les principals parts d'un teatre grec i que els romans van seguir tot i que també hi van introduir innovacions i ho van millorar:

- Els grecs construien els teatres a la falda d'una muntanya per poder posar els seients esglaonadament, els romans també ho van fer encara que si no podien perquè era un lloc de plana, els romans van ser capaços de fer teatres com a edificis independents: la graderia estava construida sobre un sistema d'arcs de formigó, aixi es podien edificar teatres en qualsevol indret. 
- L'orquestra, que a Grècia era del tot circular, a Roma era semicircular.

- L'escenari, a Roma, era més ample.
- El teatre, mitjançant unes construcciones, quedava tot tancat en un semicercle. Van construir-hi un decorat permanent amb ornaments de dos o tres pisos de files de columnes que tenia tres portes cap a l'escenari.










2. EL CIRC

El circ romà procedeix de "l'hipòdrom" grec. S'hi feien principalment curses de carros. El circ tenia una forma allargada, rectangular i amb els costats corbats. Estava constituït per:
- L'arena, dividida per una spina que era un terraplè que separava el circ en dues parts.
- A cada punta de l'spina hi havia una meta en forma de columnes.
- Damunt de l'spina hi acostumava a haver estàtues de déus i es comptadors, que eren 7 ous o dofins de fusta que servien per comptar les voltes.
- L'arena estava envoltada per la graderia o cauea que la separava de la pista amb una barrera. El lloc on s'asseia la gent més important es deia puluuinar.
- A una de les puntes de la pista hi havien les cotxeres que era des d'on sortien a córrer els carros.

El circ més gran de tots va ser el Circ Màxim de Roma (foto).








Les curses de carros eren de dos o quatre cavalls. Cada carro pertanyia a un equip. La dificultat era fer la mitja volta ja que havien de havien de passar el més a prop possible de les metae, però sense tocar-les, perquè sino l'accident podia ser mortal, però per altra banda tampoc s'hi podien allunyar massa ja que existia la possibilitat de xocar amb un altre carro.


Vídeo:



Els romans i l'oci - 1. AMFITEATRE

L'amfiteatre romà era un lloc on es feien espectacles violents. Tenia forma ovalada, i consta de tres parts:
- l'arena (pista), era on es feien els espectacles i estava recoberta de sorra.
- el fossae (soterrani), hi havia els magatzems per els decorats, els departaments per els homes que lluitaven i les gàbies per els animals. Hi havien unes rampes per poder pujar els animals a l'arena.
- la cauea (graderia), s'hi podia accedir per unes escales i algunes tribunes estaven reservades per l'emperador i les persones més prestigioses.








Cada persona que volia assistir a un espectacle se li oferia una entrada de pedra i se li assignava el seu seient.

Els espectacles:

Els espectacles més freqüents eren:

Les lluites de gladiadors els gladiadors eren condemnats a mort o esclaus castigats pels seus amos o homes lliures que no havien trobat un altre recurs per viure. Eren entrenats en escoles especials. El dia del combat, els gladiadors desfilaven i saludaven l'emperador amb un crit. Després es designaven a sorts les parelles de lluitadors i començaven a barallar-se. Hi havia unes persones encarregades de que la lluita no es fingís, i si calia els donaven fuetades als gladiadors. El públic cridava, animant el gladiador per qui havia apostat. Quan un dels dos lluitadors queia ferit alçava la mà. L'emperador decidia segons l'opinió del públic. Si havia lluitat bé, el poble aixecava el polze. Si abaixava el polze, el vencedor matava el vençut i era el que guanyava. Un bon gladiador tenia molts admiradors  i podia rebre regals i molts diners fins que se li concedís una espasa de fusta com a símbol de retirada.




Les uenationes: eren espectacles amb animals. Es feien exhibicions d'animals exòtics, lluites entre animals i caceres amb homes armats.

Execucions: els condemnats a mort, eren lliurats sense armes a les feres o a gladiadors armats. S'acostumaven a fer en hores de poca assistència.

Numachiae: s'inundava l'arena d'alguns amfiteatres i els gladiadiors i condemnats feien batalles navals.


Vídeo: